domingo, 17 de abril de 2011

POR, història d'un monstre/historia de un monstruo.


Primer de tot, un aclariment, aquesta entrada del blog de Chocadelia estará escrita en català i castellà (odio quan li diuen espanyol, em sembla d'un chauvinisme acollonant), degut a q l'assumpte q ens ocupa, la presentació del meu primer disc en solitari, LALO LÓPEZ's POR, és una obra perpetrada en aquesta llengua, una de les dues q considero meves en igualtat de condicions. Sería un pèl extrany presentar-vos-ho només en castellà, sería com menysprear una obra amb la q pretenc -humilment- reivindicar el català com una llengua apte i de sonoritat ideal per ser un terrorista literari.
POR és un projecte q reuneix 10 contes de terror musicats. No sé ben bé com va començar la cosa... fa molt de temps, quan vaig accedir a la informàtica musical -pillant-me un pc i una bona tarja de sò- vaig començar a jugar amb els sintes virtuals, els secuenciadors i aquestes merdes q fan q sense necessitar la participació de altres músics puguis acabar fent una puta opera. Els meus jocs anaven enfocats a crear material per les bandes q tenia, per una banda (Click! dels Manero és fill d'aquest nou métode), pero tb en anar-me'n de l'olla recuperant merda més dura, més rocanrolera, barrejant-la amb l'electrònica.
Aquí hi han tres vessants q em van servir de base per anar confeccionant les bases de POR: per una banda la meva adolescencia em va aportar un bagatge de rocanrol i guitarres distorsionades innegable, tot i q una mica oblidat i no estar actualitzat (el rollo emo em sembla una basura, i em costa empatitzar amb bandes q no tinguin un discurs q se surti dels tòpics o del cripticisme i l'afectació). White Zombie em semblaven un grup collonut, NIN estaven guais, pero jo era més de Soundgarden, i Marilyn Manson... pues algunes coses. Em donava pel cul la manca de sentit de l'humor i d'autoparodia del rock, es prèn massa seriosament.
Per una altra banda la meva experiencia amb els estimulants a les discoteques m'havien reportat unes ganes tremendes de fer algo q tingués l'energia del drum'n'bass o del tecno més crú. Algo ballable pero contundent, q s'hagués d'escoltar avolumen absurd i q et fes cridar i botar sense sentit. Jo ho feia a la meva habitació quan tenía 15-24 anys, i crec q és una de les millors sensacions q pot tenir un individu, un moment de gran connexió animal i destrucció de la capacitat auditiva. I si a això li afegeixes l'agressivitat del rocanrol i les estructures electròniques -sense gaires arranjaments, preponderancia del ritme, transicions impactants-... bueno, es pot fer molt soroll i donar pel cul als veins, un altre gran moment de reivindicació individual davant la societat.
I per últim s'hi va sumar el meu amor total per l'electro negre dels 80. No sé com va començar, pero el fet és q en un periode de 3 anys vaig acabr adorant tots els sintetitzadors digitals q previament havia vilipendiat. Primer va ser Grandmaster Flash amb The Message, Melle Mel amb White Lines, un recopilatori q em va passar el Maik d'electro on sortia el Rock It de Herbie Hancock, o el Be Bop (Don't stop) de Man Parrish, o el The Smurf de Tyrone Brownson... Em flipen les caixes de ritmes d'aquella època, l'ús dels sintes súper-cutres q mai han tornat a sonar tan autèntics, potser pq en aquella época eren la vanguardia tecnológica a l'abast de la gent i van ser els instruments q van confeccionar el sò d'una època. Sintes i caixes de ritmes, això havia d'estar a POR.
I vaig començar a utilitzar aquests elements per anar fent bases. De vegades partía del mateix instrument virtual per començar un tema, de vegades robava samplers de bandes sonores o de fragments de guitarres o bateries q em servissin de punt de partida, i a partir d'allà, teixia linies i més linies per acabar fent una merda molt espessa.
Paral.lelament hi havia varies dinàmiques q acabarien de definir el projecte.
Sempre m'han molat els comics. Sempre m'ha molat el cine. Però no sempre m'han molat els comics i les pelis de terror. Al començament era pq realment em feien por i tractava d'evitar-les. Tinc els ulls de Christopher Lee banyats amb sang en alguna peli de Dracula de la Hammer clavats al meu cervell. Nits de llum oberta al costat del llit pq algún amic imbècil m'havia convençut de q els monstres existien i q se m'emportarien a un lloc fosc a rossegar-me els ossos. Por als llocs foscos. Imaginar un extrany de llarga barba i pinta infernal acompanyat de dos gossos de l'infern q em semblava vislumbrar entre la foscor al final del passadís de casa dels meus pares. Sorolls fora de tota llógics. Però d'alguna manera, em vaig reconciliar amb aquesta merda. vaig fer les paus amb els meus fantasmes, com acceptant-los, deixant de veurel's com una força negativa. A fi de comptes, perque havien de ser dolents? A lo millor eren comunistes i els molava jugar a les recreatives quan deixaven de ser uns putos monstres. No sé, tota aquella por veient Pesadilla en Elm Street o Re-Animator es va transformar en fascinació, en records intensos d'uns moments de gran excitació i suspens q ja mai he tornat a sentir. Ens insensibilitzem per una cosa i l'altre, acavem entenent q les pelis son pelis, q la ficció no és la realitat, i perdem la capacitat de sorprendren's o asustar-nos. I joder, asustar-se és meravellós! La intensitat emocional de Poltergeist, La Profecía o El Exorcista, barrejada amb la impressionibilitat infantil genera un estat molt similar al del ritual sexual... Si, si, crecq el sexe i la por deuen generar-se en la mateixa zona cerebral, i si hi ha tants slashers on hi ha relacions sexual adolescents, assassinats a càrrec del psicòpata de torn, sang (tant extreta oralment com generada manualment mitjantçant una destral o serra mecànica), és pq sang i sexe casen a la perfecció.
Pero és q a més, hi ha una gran relació entre el terror i l'humor. El cine de terror és molt autoparòdic, i el fet als 80's, quan el génere es destina al consum adolescent, encara més. A més, amb lo patètics q eren els efectes especials de les pelis de terror antigues, és dificil moltes vegades no somriure's davant el monstre d'ulls de vidre amb elefantiasi al cap i unes urpes fetes amb guants de rentar els plats q camina com un lerdo. I en el mòn del còmic, si hi va haver una editorial q combinés humor i terror marcant la pauta a seguir, aquesta va ser EC Comics. Creada per Bill Gaines, va desenvolupar als anys 40 i 50 una gran obra editorial per la xavalada americana de post-guerra, destacant-hi les seves publicacions de terror: Tales from the Crypt, The Vault of Horror o The Haunt of Fear. Meravalloses histories truculentes protagonitzades per tipus amb traje, corbata i barret, comercials d'aspiradors i cientifics gelosos de les seves esculturals dones amb sostenidors en forma triangular i cintures de vespa, i q les acostumaven a matar a lo bèstia sense pensar q podien tornar en forma de zombi i fer-los la vida impossible. No sé, centenars d'historietes artesanals q, tot i repetir-se pel gran volum de demanda q van tenir, van generar arguments que han estat repetits mil vegades en els anys posteriors fins arribar a l'actualitat. EC va se la mare del génere de terror-humor negre. A mi em va pillar en una època en la q em vaig aferrar als còmics com un signe d'identitat personal enmig de una típica crisi de creixement personal, i li dec certa part de la meva cordura a aquestes histories.
Sempre he tingut una necessitat de tornar tota aquesta felicitat q em van reportar la música, els còmics, el cine, la cultura popular. D'agrair-la o venerar-la, de difondre-la, de reconèixer-la com font d'inspiració, com a estímul creatiu, de intentar transmetre a la gent q escolta la meva música totes aquelles sensacions, aquella intensitat. Jo sòc aquestes histories, el meu llenguatge, el meu imaginari, els meus referents son aquests. Havia de fer un projecte, al marge dels meus vehicles creatius habiltuals, q em servís per pagar aquest deute, i q em permetés usar la ficció, i no la realitat, la imaginació i no el costumbrisme. Volar i explicar histories.
I per una altra banda, em quedava pendent fer algo amb català.
Analitzant el pop-rock català desdels 90, crec q res del q s'ha fet a aconseguit conectar amb mi. Mai hi ha hagut propostes q parlèssin de les coses q m'interessaven, i cap d'elles usava el català com el parlo jo amb els meus. Era com si existissin dues realitats paral.leles, la de la música feta en català i la de la música q m'agradava a mi. La puta eclosió del rock català als 90 va ser una parodia promoguda politicament en un moment en q els fills del baby-boom de les classes mitjes catalanes eren víctimes propicies per ser una quota de mercat q generés una indústria propia... El català era el q es cantava a comarques i festes majors, el castellà era per les bandes de la ciutat, pel rock urbà. Móns separats i moltes vegades enfrontats. El fet és q (tret d'excepcions com Albert Plà) tota la producció en català usava la llengua d'una manera tan pulcra i poètica barata, q semblava dificil generar un català vulgar, un argot, algo q embrutés la llengua i la permetés sortir del gueto lingüístic en q es va ficar. Noves temátiques, insults, sexe, follar, matar, destruir, drogar-se, gore, ciencia-ficció, terror, vanguardia, imaginació per sobre del surrealisme poètic costumbrista imperant. El català dels altres catalans. dels freaks catalans, q s'havien apartat del català com a transmissió de tot això, perq el català no s'havia deixat violar. L'enfrontament amb el castellà (molts cops propiciat pel nacionalisme espanyol, aquí no es persegueix el castellà, tothom el parla) va motivar aquest enquistament lingüístic. Per favor, si al final tenim q agafar termes castellans per la merda d'insults q tenim! El català ha de ser tant poètic com groller, tan delicat com brutal. Si no, mai serà representatiu de la pluralitat social.
Jo volia violar el català. I em semblava una idea collonuda poder agafar aquelles histories de terror de còmics americans dels anys 50 i barrejar-les amb el català tipus doblatge de la serie de Batman, q de tan correcte era ridículament sonor. I així vaig escriure el primer tema de POR, "B-Vella Fetillera", fa uns quants anys. I és q em partia de riure jo mateix, funcionava de l'hòstia. "Es van conèixer al carnaval/ i ell vestia de vaquer/ ella anava de vella bruixa/ amb una màscara q feia por..." Era la polla, és un dels discos en que més facilment m'han sortit les lletres, i al mateix temps les més rodonetes. Contes amb un principi, nus i desenllaç q s'explicaven per ells sols. I les imatges en català eren terriblement naïf, eren tragicòmiques. Tot son melodrames de terror, histories d'amor de final infeliç, d'inadaptats socials ficats en espirals surrealistes, reflexions sobre la societat en q vivim,...
Vaig trigar una anys a fer aquest disc, amb sessions nocturnes amb alevosia i drogues -no hi ha res millor q usar-les en un context creatiu q et demana un desquici continu i unes interpretacions histèriques-, i utilitzant tots els instruments q arribessin a les meves mans, sapigues o no tocar-los- Hores de transports públics pensant en com resoldre les lletres, i satisfaccions al comprobar com funcionaven.
Un cop ho vaig tenir enllestit, vaig demanar ajuda als meus amics Maik, Sam, Jordi Picazos i Alex Faure pq m'ajudessin a mesclar els temes pq sonessin amb algo més de profunditat, i ho vam mesclar a Siberia amn el Maik. Envalentonat pensant en q ja era hora de reclamar la meva part de la quota lingüística a la indústria musical catalana, vaig enseñar el material a diverses discogràfiques esperant q, al no haver-hi res semblant en el panorama, pugués tenir la oportunitat d'editar el disco sense més pretensions q treure'l al carrer i q la gent l'escoltés... Però res més lluny, no hi va haver gens d'interès. "Radical", és un adjectiu q en comptes de ser positiu, avui en dia resulta una llosa molt pesada. Està clar q si la indústria no hi veu un públic potencial, no mostra cap mena d'interès en un producte. Deu ser q cada cop tinc menys públic potencial, pq tot el q escolto sobre la música q composo ultimament, és q és "radical" o "anti-comercial". Bueno, ho accepto, pero no compteu en q canviaré la meva manera de fer les coses. Els poden donar molt pel cul a tots aquests fenicis de l'entreteniment. Jo no faig les coses pels diners, sòc així d'estúpid, les faig perq així és com em surten, perq tinc la necessitat d'expressar el q vull en cada moment de la meva vida, i cada moment és diferent a l'anterior, i per tant, la meva música muta. Sòc pobre i semi-mantingut, em menjo moltes contradiccions, pero quan sòc realment jo, quan de veritat sòc complert, és quan faig el q em dicta la creativitat.
Així q al final, ho he penjat a internet. Pq no vull q es podreixi en un calaix, perq vull q tingui una oportunitat de ser escoltat. A la merda els conductes habituals, a la merda el format físic, no és més q un objecte de regal en vies d'extinció. No ens atrevim a deixar de fabricar-ne pq sense l'objecte fisic sembla q algo no existeixi, quan ja tots tenim l'ordinador plè de discos en mp3 amb les portades en .jpeg. Pues aquí està, LALO LOPEZ's POR . en descàrrega directe.
Hi teniu els temes, l'artwork a càrrec de la dissenyadora Sara Landeira, q ha fet un treball minimalista magnífic i a la qual estaré eternament agraït pel seu temps i dedicació, al igual q al fotògraf Tomi Cano, per les fotos q em va fer embadurnat amb sang.
Agrair tb les col.laboracions dels meus amics Nin Alminyana, David Riberas i Jordi Busquets, i la dels abans citats mescladors.
Poc més, ha nascut un monstre. A, si, és important q tota la gent no-catalana superi els seus possibles prejudicis cap a nova producció musical feta en català. No em refereixo als q ompliran el concert de Manel a Madrid, a aquests ja sé q la meva merda no els interessarà, sino a aquella gent al marge dels circuits habituals de música. Pot ser en català i molar, igual q ho és en anglès o en swagili. He posat les traduccions de les lletres per facilitar la comprensió de les atmósferes i el tò, pero com comprendreu, la gracia fonètica i sonora de l'obra radica en q està feta en català.

Q us donin pel cul.
Disfrute-ho i difoneu-ho.


Antes que nada, una aclaración, esta entrada del blog de Chocadelia estará escrita en catalán y castellano (odio cuando le dicen español, me parece de un chauvinismo acojonante), debido a q el asunto q nos ocupa, la presentación de mi primer disco en solitario, LALO LÓPEZ's POR (MIEDO en castellano), es una obra perpetrada en esta lengua, una de las dos q considero mías en igualdad de condiciones. Sería un pelo extraño presentároslo sólo en castellano, sería como despreciar una obra con la q pretendo -humildemente- reivindicar el catalán como una lengua apta y de sonoridad ideal para hacer terrorismo literario.
POR es uno proyecto q reúne 10 cuentos de terror musicados. No sé muy bien como empezó la cosa... hace mucho tiempo, cuando accedí a la informática musical -pillándome un pc y una buena tarjeta de sonido- empecé a jugar con los sintes virtuales, los secuenciadores y estas mierdas q hacen q, sin necesitar la participación de otros músicos ,puedas acabar haciendo una puta ópera. Mis juegos iban enfocados a crear material por las bandas q tenía, por un lado (Click! de Manero es hijo de éste nuevo método), pero tb al irme de la pelota recuperando mierda más dura, más rocanrolera, mezclándola con la electrónica.
Aquí hubieron tres vertientes q me sirvieron de base para ir confeccionando las bases de POR: por un lado mi adolescencia me aportó un bagaje de rocanrol y guitarras distorsionadas innegable, pese a estar un poco olvidado y no estar actualizado (el rollo emo me parece una basura, y me cuesta empatitzar con bandas q no tengan un discurso q se salga de los tópicos o del cripticisme y la afectación). White Zombie me parecían un grupo cojonudo, NIN estaban guais, pero yo era más de Soundgarden, y Marilyn Manson... pues algunas cosas. Me daba por el culo la carencia de sentido del humor y de autoparodia del rock, se toma demasiado seriamente a sí mismo.
Por otra banda mi experiencia con los estimulantes en las discotecas me habían reportado unas ganas tremendas de hacer algo q tuviera la energía del drum'n'bass o del tecno más crudo Algo bailable pero contundente, q se tuviera q escuchar a volumen absurdo y q te hiciera chillar y botar sin sentido. Yo lo hacía en mi habitación cuando tenía 15-24 años, y creo q es una de las mejores sensaciones q puede tener un individuo, un momento de gran conexión animal y destrucción de la capacidad auditiva. Y si a esto le añades la agresividad del rocanrol y las estructuras electrónicas -sin muchos arreglos, preponderancia del ritmo, transiciones impactantes-... bueno, se puede hacer mucho ruido y dar por el culo a los vecinos, otro gran momento de reivindicación individual ante la sociedad.
Y por último se sumó mi amor total por el electro negro de los 80. No sé como empezó, pero el hecho es q en un periodo de 3 años acabé adorando todos los sintetizadores digitales q previament había vilipendiado. Primero fue Grandmaster Flash con The Message, Melle Mel con White Lines, un recopilatorio q me pasó Maik de electro donde salía el Rock It de Herbie Hancock, o el Be Bop (Don't stop) de Man Parrish, o el The Smurf de Tyrone Brownson... Me flipan las cajas de ritmos de aquella época, el uso de los sintes súper-cutres q nunca han vuelto a sonar tan auténticos, quizás pq en aquella época eran la vanguardia tecnológica al alcance de la gente y fueron los instrumentos q confeccionaron el sonido de una época. Sintes y cajas de ritmos, eso tenía q estar en POR.
Y empecé a utilizar estos elementos para ir haciendo bases. A veces partía del mismo instrumento virtual para empezar un tema, a veces robaba samplers de bandas sonoras o de fragmentos de guitarras o baterías q me sirvieran de punto de partida, y a partir de allí, tejía linias y más linias para acabar haciendo una mierda muy espesa.
Paralelamente había varías dinámicas q acabarían de definir el proyecto.
Siempre me han molado los comics. Siempre me ha molat el cine. Pero no siempre me han molatdo los comics y las pelis de terror. Al comienzo era pq realmente me daban miedo y trataba de evitarlas. Tengo los ojos de Christopher Lee bañados con sangre en alguna peli de Dracula de la Hammer clavados a mi cerebro. Noches de luz abierta junto a la cama pq algún amigo imbécil me había convencido de q los monstruos existían y de q se me llevarían a un lugar oscuro a roer-me los huesos. Miedo a los lugares oscuros. Imaginar un extraño de larga barba y pinta infernal acompañado de dos perros del infierno q me parecía vislumbrar entre la oscuridad al final del pasillo de casa de mis padres. Ruidos fuera de toda lógica. Pero de alguna manera, me reconcilié con esa mierda. Hice las paces con mis fantasmas, como aceptándolos, dejando de verlos como una fuerza negativa. A fin de cuentas, perque tenían que ser malos? A lo mejor eran comunistas y los molava jugar a las recreativas cuando dejaban de ser unos putos monstruos. No sé, todo aquel miedo viendo Pesadilla en Elm Street o Re-Animator se transformó en fascinación, en recuerdos intensos de unos momentos de gran excitación y suspense q ya nunca he vuelto a sentir. Nos insensibilizamos por una cosa y la otra, acabamos entendiendo q las pelis son solo pelis, q la ficción no es la realidad, y perdemos la capacidad de sorprendernos o asustarnos. Y joder, asustar-se es maravilloso! La intensidad emocional de Poltergeist, La Profecía o El Exorcista, mezclada con la impresionabilidad infantil genera un estado muy similar al del ritual sexual... Si, si, creo q el sexo y el miedo deben de generarse en la misma zona cerebral, y si hay tantos slashers donde hay relaciones sexual adolescentes, asesinatos a cargo del psicópata de turno, sangre (tanto extraída oralmente como generada manualmente por un hacha o sierra mecánica), es pq sangre y sexo casan a la perfección.
Pero es q además, hay una gran relación entre el terror y el humor. El cine de terror es muy autoparódico, y el hecho en los 80's, cuando el género se destina al consumo adolescente, todavía más. Además, con lo patéticos q eran los efectos especiales de las pelis de terror antiguas, es dificil muchas veces no sonreirse ante el monstruo de ojos de vidrio con elefantiasis en la cabeza y unas zarpas hechas con guantes de fregar los platos q anda como un lerdo. Y en el mundo del cómic, si hubo una editorial q combinara humor y terror marcando la pauta a seguir, esta fue EC Comics. Creada por Bill Gaines, desarrolló a los años 40 y 50 una gran obra editorial por la xavalada americana de puesto-guerra, destacando sus publicaciones de terror: Tales from the Crypt, The Vault of Horror o The Haunt of Fear. Maravillosas historias truculentas protagonizadas por tipos con traje, corbata y sombrero, comerciales de aspiradoras y cientificos celosos de sus esculturales mujeres con sujetadores en forma triangular y cinturas de avispa, y q las acostumbraban a matar a lo bestia sin pensar q podían volver en forma de zombi y hacerles la vida imposible. No sé, centenares de historietas artesanales q, a pesar de repetirse por el gran volumen de demanda q tuvieron, generaron argumentos que han sido repetidos mil veces en los años posteriores hasta llegar a la actualidad. EC fue la madre del género de terror-humor negro. A mí me pilló en una época en la q me aferré a los cómics como uno símbolo de identidad personal en medio de una típica crisis de crecimiento personal, y le debo de cierta parte de mi cordura a estas historias.
Siempre he tenido una necesidad de volver toda esta felicidad q me reportaron la música, los cómics, el cine, la cultura popular. De agradecerla o venerarla, de difundirla, de reconocerla como fuente de inspiración, como estímulo creativo, de intentar transmitir a la gente q escucha mi música todas aquellas sensaciones, aquella intensidad. Yo soy estas historias, mi lenguaje, mi imaginario, mis referentes sno estos. Tenía que hacer un proyecto, al margen de mis vehículos creativos habiltuales, q me sirviera para pagar esta deuda, y q me permitiera usar la ficción, y no la realidad, la imaginación y no el costumbrismo. Volar y explicar historias.
Y por otra banda, me quedaba pendiente hacer algo con catalán.
Analizando el pop-rock catalán desde los 90, creo q nada del q se ha hecho a conseguido conectar conmigo. Nunca ha habido propuestas q hablasen de las cosas q me interesaban, y ninguna de ellas usaba el catalán como lo hablo yo con los míos. Era cómo si existieran dos realidades paralelas, la de la música hecha en catalán y la de la música q me gustaba a mí. La puta eclosión del rock catalán a los 90 fue una parodia promovida politicamente en un momento en q los hijos del baby-boom de las clases medias catalanas eran víctimas propicias para ser una cuota de mercado q generara una industria propia... El catalán era el q se cantaba en comarcas y fiestas mayores, el castellano era para las bandas de la ciudad, para el rock urbano. Mundos separados y muchas veces enfrentados. El hecho es q (salvo excepciones como Albert Plà) toda la producción en catalán usaba la lengua de una manera tan pulcra y poética, q parecía dificil generar un catalán vulgar, un argot, algo q ensuciara la lengua y la permitiera salir del gueto lingüístico en q se metió. Nuevas temáticas, insultos, sexo, follar, matar, destruir, drogarse, gore, ciencia-ficción, terror, vanguardia, imaginación por encima del surrealismo poético costumbrista imperante. El catalán de los otros catalanes. de los freaks catalanes, q se habían apartado del catalán como transmisión de todo esto, porq el catalán no se había dejado violar. El enfrentamiento con el castellano (muchas veces propiciado por el nacionalismo español, aquí no se persigue el castellano, todo el mundo lo habla) motivó este enquistamiento lingüístico. Por favor, si al final tenemos q coger términos castellanos por la mierda de insultos q tenemos! El catalán tiene que ser tanto poético como grosero, tan delicado como brutal. Si no, nunca será representativo de la pluralidad social.
Yo quería violar el catalán. Y me parecía una idea cojonuda poder coger aquellas historias de terror de cómics americanos de los años 50 y mezclarlas con el catalán tipo doblaje de la serie de Batman, q de tan correcto era ridículamente sonoro. Y así escribí el primer tema de POR, "B-Vieja Fetillera", hace unos cuántos años. Y es q me partía de risa yo mismo, funcionaba de la hostia. "Se conocieron en carnaval/ y él vestía de vaquero/ ella iba de vieja bruja/ con una máscara q daba miedo..." Era la polla, es uno de los discos en que más facilmente me han salido las letras, y al mismo tiempo las más rodonditas. Cuentos con un principio, nudo y desenlace q se explicaban por sí mismos. Y las imágenes en catalán eran terriblemente naïf, eran tragicòmicas. Todo son melodramas de terror, historias de amor de final infeliz, de inadaptados sociales metidos en espirales surrealistas, reflexiones sobre la sociedad en q vivimos,...
Tardé una años a hacer este disco, con sesiones nocturnas con alevosia y drogas -no hay nada mejor q usarlas en un contexto creativo q te pide un desquicie continuo y unas interpretaciones histéricas-, y utilizando todos los instrumentos q llegaran a mis manos, supiese o no tocarlos- Horas de transportes públicos pensando en como resolver las letras, y satisfacciones al comprobar como funcionaban.
Una vez lo tuve terminado, pedí ayuda a mis amigos Maik, Sam, Jordi Picazos y Alex Faure para q me ayudaran a mezclar los temas para q sonaran con algo más de profundidad, y lo mezclamos a Siberia con Maik. Envalentonado pensando q ya era hora de reclamar mi parte de la cuota lingüística a la industria musical catalana, enseñé el material a varias discográficas esperando q, al no haber nada pareciendo en el panorama, pudiese tener la oportunidad de editar el disco sin más pretensiones q sacarlo a la calle y q la gente lo escuchara (había costado 0 € i no era precisamente hi-fi)... Pero nada más lejos, no hubo nada de interés. "Radical", es un adjetivo q en vez de ser positivo, hoy en día resulta una losa muy pesada. Está claro q si la industria no ve un público potencial, no muestra ningún interés en un producto. Debe de ser q cada vez tengo menos público potencial, pq todo el q escucho sobre la música q compongo ultimamente es q es "radical" o "anti-comercial". Bueno, lo acepto, pero no contéis en q cambiaré mi manera de hacer las cosas. Los pueden dar mucho por el culo a todos estos fenicios del entretenimiento. Yo no hago las cosas por el dinero, soy así de estúpido, las hago perq así es como me salen, porq tengo la necesidad de expresar lo q quiero en cada momento de mi vida, y cada momento es diferente al anterior, y por lo tanto, mi música muta. Soy pobre y semi-mantenido, me como muchas contradicciones, pero cuando soy realmente yo, cuando de verdad estoy completo, es cuando hago lo q me dicta la creatividad.
Así q al final, lo he colgado en internet. Pq no quiero q se pudra en un cajón, pq quiero q tenga una oportunidad de ser escuchado. A la mierda los conductos habituales, a la mierda el formato físico, no es más q un objeto de regalo en vías de extinción. No nos atrevemos a dejar de fabricar pq sin el objeto fisico parece q algo no exista, cuando ya todos tenemos el ordenador lleno de discos en mp3 con las portadas en .jpeg. Pues aquí está, LALO LOPEZ' s POR. en descarga directa.
Tenéis los temas, el artwork a cargo de la diseñadora Sara Landeira, q ha hecho un trabajo minimalista magnífico y a la cual estaré eternamente agradecido por su tiempo y dedicación, al igual q al fotógrafo Tomi Cano, por las fotos q me hizo embadurnado con sangre.
Agradecer tb las colaboraciones de mis amigos Nin Alminyana, David Riberas y Jordi Busquets, y la de los antes citados mezcladores.
Poco más, ha nacido un monstruo. A, si, es importante q toda la gente no-catalana supere sus posibles prejuicios hacia una producción musical hecha en catalán. No me refiero a los q llenarán el concierto de Manel en Madrid, a estos ya sé q mi mierda no los interesará, sino a aquella gente al margen de los circuitos habituales de música. Puede ser en catalán y molar, igual q lo es en inglés o en swagili. He puesto las traducciones de las letras para facilitar la comprensión de las atmósferas y el tono, pero cómo comprenderéis, la gracia fonética y sonora de la obra radica en q está hecho en catalán.

Q os den por el culo.
Disfrutadlo y difundidlo.


4 comentarios:

Unknown dijo...

Hola Lalo,
En una de les periòdiques visites que faig al blog he descobert aquesta joia. Merci!

(se m'acudeixen altres referències de català brut en la música com alguna cançó que tenen en català la banda trapera, els surfin sirles o els antiherois)

Carles

Lalo dijo...

tens raò. i els herois de la catalunya interior chanelen bastannn. hauré de buscar lo de la trapera, segur q és brut de collons... prenc nota. haviam si fem una guia del català barroer a la música!!

Eva Huertas dijo...

Jo crec que no hi ha cap insult en castellà amb una sonoritat com MALPARIT!

Herois! (ara també venent pollastre al veinat) ho expliquen:
http://youtu.be/fTTkxHAZdtw
però ells són molonguis i sortien al loops. El que sí és veritat és que si existeixen vol dir que sí hi ha una "escena".
Es más! yo creo que aquí no existe frontera entre lenguas, el público bastardo no hace ascos, por eso yo creo que después de los primeros podria escucharse sin problemas Putilatex, por ejemplo:
http://youtu.be/yb2KFAnoW0Q

En cuanto a POR... mola! Bonito todo en Capitalisme Infernal.

myr dijo...

Sols l'he escoltat un cop i ja m'he quedat amb les ganes de més, aquí hi ha chicha!!!
Buscaré tb lo de la Trapera, tinc el documental que van passar al últim InEdit, el tornaré a mirar que mola un montón, tot un document de la època.
Al face hi ha un grup desde fa 2 anys que els Herois de la Catalunya Interior toquin al Sonar... molariaaa